Un Estat que no s’estima els seus ajuntaments

Al llarg d’aquesta legislatura el govern de l’Estat ha dut a terme una operació de maquillatge destinada a provar de fer veure que actua de manera eficient sobre el deute públic. S’han gastat masses diners a Espanya, en moltes ocasions uns diners dels que no es disposava, i davant d’una ciutadania legítimament indignada, han promogut lleis i accions destinades a evitar aquestes despeses incontrolades. Però han estat lleis que assenyalaven a tothom, a les comunitats autònomes i als ajuntaments, però no a ells mateixos. I no oblidem que els consistoris suposem únicament el 13% de la despesa pública i un 4% del deute mentre que el govern d’Espanya és responsable per la seva banda del 53% de la despesa i del 66% del deute. Així ho asseguren les xifres objectives.

Insisteixo: en tot cas és més fàcil posar el punt de mira en un altre lloc. Així ens hem trobat amb l’aprovació per una banda de la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL) o amb la Llei d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera (LOEPSF). En els darrers temps a Begues hem estat víctimes d’una de les incongruències fixades per aquesta última llei.

En concret la LOEPSF estableix tres controls a mantenir: l’objectiu d’estabilitat pressupostària, la regla de la despesa i el deute públic. Pel que fa a la despesa ens imposa que no podrem gastar per sobre del que creixi el PIB de l’economia espanyola sigui quina sigui la salut dels nostres comptes públics. Doncs bé, ens trobem que al 2014, amb uns comptes públics absolutament sanejats a Begues es va gastar amb un increment per sobre de l’1,5% que marcava el PIB. És a dir: tot i desmostrar que disposàvem dels diners i que no ens endeutàvem se’ns limitava la capacitat de despesa. El govern de l’Estat ens deia doncs, “sabem que tenen els diners i la capacitat per gastar-se’ls, però no volem que els facin servir per a la creació d’equipaments i serveis que requereix la seva població”. Un contrasentit.

Això ha provocat que en el moment d’aprovar el tancament de l’exercici corresponent a l’any anterior ens trobem en la situació absolutament surrealista d’aprovar uns comptes públics sanejats i, tot i això, haver d’aprovar també un Pla Econòmic i Financer per a corregir aquest hipotètic desviament en la despesa establerta.

Com a alcaldessa de Begues aquest fet, que no deixa de ser intranscendent a nivell pràctic, em provoca la sensació de viure de manera continuada esquivant els pals a les rodes que ens volen col·locar des de Madrid. És frustrant constatar com els ajuntaments hem esdevingut en “sospitosos habituals” fins al punt de no poder desenvolupar amb normalitat la nostra feina fins i tot quan podem acreditar la qualitat del nostre treball. Un cop més, lamentable.