Dilluns celebrarem la Diada Nacional de Catalunya, l’Onze de Setembre. Un any més, us convido a participar dels actes institucionals que farem a la plaça de l’Ajuntament, a partir de les onze del matí. Ballarem sardanes, llegirem el manifest de la jornada i cantarem plegats Els segadors.
Més enllà d’aquests actes oficials, que reforcen el nostre orgull de ser catalans i catalanes, m’agradaria fer èmfasi en la posició actual del nostre reconeixement nacional.
Des d’un punt de vista polític, la nostra força és considerable, com bé haureu vist aquests dies amb les negociacions de cara a fer viable la nova legislatura a l’estat. Qui vulgui governar Espanya no pot girar l’esquena a les reivindicacions nacionals del poble català. És més imprescindible que mai el front comú de partits, institucions, entitats municipalistes i societat civil per fer valer aquesta força.
Des d’un vessant social, però, la responsabilitat de reforçar el català en tots els àmbits de la vida diària és un imperatiu. Els continuats i reiterats atacs a la nostra llengua (a l’escola i a l’administració, tal com hem vist en altres comunitats autònomes germanes) ens obliguen a una lluita constant per mantenir viva la parla.
Evidentment, no tot és culpa dels altres. Tal com va dir l’estimada lingüista Carme Junyent, morta recentment, la llengua s’esllangueix als nostres carrers, a les nostres places, als patis de les escoles i a l’espai públic i privat. El català es debilita a poc a poc, com aquella granota que mor sense adonar-se’n com bull l’aigua que l’envolta.
Per això us encoratjo a parlar el català en tots els àmbits i sempre que sigui possible. Mantenim viva la nostra llengua perquè qui prengui el nostre testimoni hereti una parla viva i dinàmica, sense complexos i poderosa. Això només depèn de nosaltres.
Que passeu una bona Diada. Visca Catalunya!
