Independentment del nostre sexe, quan valorem el paper que actualment ocupem les dones a la nostra societat, tenim tendència a fer-ho prioritzant les fites aconseguides per sobre dels reptes que encara hem d’assolir en el camí d’una igualtat real i efectiva.
Hem d’admentre que és cert que, en només unes poques dècades, les dones hem incrementat considerablement la nostra presència en el mercat laboral, en els càrrecs de responsabilitat o ens hem fet visibles en àmbits de la societat en els que abans la nostra presència era, aparentment, inexistent.
Però, en especial en dates com aquest 8 de març, Dia Internacional de les Dones, tots estem obligats a reflexionar en quines són les mancances que avui en dia encara perviuen entre nosaltres i a fer de la seva reivindicació un deure col·lectiu.
Per una banda no podem deixar de plantejar-nos aquelles qüestions més visibles i a través de les quals es fa més evident que dones i homes no hem assolit encara una equiparació. Aquests dies podem llegir, per exemple, que una dona hauria de treballar 84 dies més a l’any per a equiparar el seu salari al d’un home.
Però, per una altra, considero que també és fonamental reflexionar en temes que són menys evidents. El sentiment de possessió que alguns homes, per exemple, exerceixen en les seves relacions de parella; les microviolències en forma de restriccions i exigències sobre la vida privada que aquest sentiment provoca o els models femenins que els mitjans de comunicació divulguen són també actituds tolerades que ens allunyen de l’aspiració d’una societat més justa.
És cert, hem recorregut un llarg camí entre la vida que van viure les nostres àvies i la que vivim nosaltres. Però no és menys cert que encara hem de caminar molt més per donar a les nostres filles la vida que esperem per a elles.
